Conium maculatum L.

Conium maculatum L.
Etimologia: Conium, del gr. kṓneion, -ou n.; del llatí conium(-ion), -i n.; 'la cicuta i el seu suc'.
I maculatum, del llatí maculatus, -a, -um, 'maculat, tacat, esquitxat de taques', i aquesta de macula, -ae f.; 'taca, màcula', i el sufixe -atus, -ata, -atum és participial que indica possessió o paregut. Font csic
Cicuta. Fonollassa. Ceguda. Camps i voreres de camins, torrents. Aromàtica. Medicinal. Tòxica. La cicuta és més coneguda com a verí que com un a planta corrent de la nostra flora, i de fet és ben freqüent a molts indrets de les illes. Potser molt abundant a les fondalades dels torrents que estan secs gran part de l'any. És una umbel·lífera que pot arribar a fer més de dos metres d'alt, de flors d'un blanc pur. Daucus carota, se sembla una mica, però aquesta és una planta coberta de pèls que li donen un tacte aspre, Conium no te pèls i és molt blana i aspre al tacte; a més Daucus forma fruits coberts amb espinetes, mentre que Conium té fruits inermes. Floreix al Maig i Juny. Font: herbarivirtual
CEGUDA f.
Cicuta (Cat.).
Etim.: de cicuta, modificat probablement per contaminació de seguda (-seure).
CICUTA f.
|| 1. Planta de la família de les umbel·líferes: Conium maculatum L.; cast. cicuta, perejil lobuno. El tronc es fa d'un a dos metres d'alçada; les fulles són pinnatisectes, peciolades, les flors blanques en umbel·les de deu a vint radis filiformes. Es molt verinosa.
Fon.: sikútə (or., bal.); sikúta (val.).
Etimologia: pres del llatí cĭcūta, mat. sign. || 1.
FONOLLASSA f.
|| 1. a) Planta umbel·lífera de l'espècie Conium maculatum, de tronc robust i dret, fulles blanes, les inferiors llargament peciolades, i flors blanques; és verinosa (Mall.); cast. cicuta.—b) Planta de la família de les umbel·líferes, espècie Daucus gummifer Lamk. (Mall.); cast. zanahoria.
|| 2. Fonollassa blanca: planta umbel·lífera de l'espècie Ammi visnaga (Mall.); cast. biznaga. (V. escuradents).
|| 3. Fonollassa groga: planta umbel·lífera de l'espècie Thapsia villosa (Mall.); cast. cañaheja, candileja. (V. baladre || 5).
Fon.: fonoјásə, fənoјásə (mall.).
Etim.: derivat augm. de fonoll. Font: dcvb
CEGUDA, del ll. CĬCŪTA íd.; ceguda ha estat reemplaçat generalment per la forma erudita cicuta, però la forma pròpiament catalana és aquella, que segueix viva en els nostres Alts Pirineus. O 1ª doc.: 1780, Palau (Colmeiro, Enum. II, 629); ceguta, 1569, Palmireno, d'Alcanyís, ho dóna com a català (i mall. Texidor, Fl. Farm., 872). Recullen ceguda el DFa., i ja el nostre veterà botànic Antoni Palau, si bé aquest no aclareix inequívocament si és com a forma catalana o pirinenca en general. El fet és, de tota manera, que avui s'usa ceguda, no sols a la Vall d'Aran (on ja vaig recollir següda el 1924), sino també, si bé en part alterat fonèticament com a cebuda o sabuda1 a les altes valls des de la de la Valira fins a l'Ésera: sebúdas a Gavàs (al S. de Benasc); Ⓗebúda, planta típica o abundant en el massís del Turbó (Cercuran); van mostrar-me sabúdes prop de la tora en els boscos de la Solana de Caldes de Boí (1968 i cap a Aigüestortes, 1978), i damunt de Llessui (herba alta en la serra Torena-Montalto, 1959); damunt de Civís ha donat nom a un vessant de muntanya anomenat La Cigudosa. Per a variants i formes populars o mig-sàvies del mot en castellà, illengua d'oc i francès, veg. DCEC I, 790-1; FEW i, 668; fr. ant. ceüe Ss. XII-XIII, avui ciguë; Luixon cegudo, roerg. cigudo, etc.; ladí ɵavúda (Comelico, ARom. X, 180). El cultisme pur cicuta guanyà terreny molt aviat, gràcies a les narracions de la mort de Socrates, i es ja la forma que recull el DTo. 1660 com a catalana, i en castellà des de 1499 (pero també allí s'havia dit ceguda, RFE VIII, 235; XI, 8); a l'Alt Aragó la conservació normal de les sordes intervocàliques permet interpretar com a formes de tipus hereditari Ansó čvikúta (amb tx- basquitzant), RLiR XI, 44; i aɵikútas que vaig veure a Panticosa (1966), amb una flor semblant a la del serbillón (cf. CERELLÓ).
DERIV.: Cicutina. Cegudet, poblet d'Andorra, prové del collectiu CĬCŪTĒTUM.
1 ACCosta, Flora de Cat., 339, com a nom de l'Angelica silvestris. Font: Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, Joan Coromines, Volum II, pàg. 657, Curial Edicions Catalanes.
Làmines: csic
Foto: herbarivirtual

Hypericum perforatum L.

Hypericum perforatum L.
Etimologia: Hypericum, diu Pio Font Quer en 'El Dioscórides Renovado', així: Ordinàriament, la veu grega hyperikon es fa derivar de hypereikon, i aquesta, de hypo, 'baix de, sota', i ereike, 'bruc*'. Però Boehmer li suposa un altre origen, i creu que podria haver-se originat a partir de hyper, 'sobre, damunt', i eikon, 'imatge, icona'; és a dir, aquesta veu vindria a ponderar la gran reputació obtinguda com a planta medicinal. I perforatum, del llatí perfŏro, aquesta de per, (origen fosc), 'a través de, per mig de, entre', i fŏro, del gr. póros, 'foradar, barrinar'.
Herba de Sant Joan. Herba foradada. Pericó. Tresflorina vera. Si mirem una fulla d'aquesta planta a contrallum veurem que està coberta de petites glàndules translúcides donant la imatge de que la fulla està "perforada". Hypericum perfoliatum, que és una espècie propera que viu als mateixos hàbitats, té poques o cap d'aquestes glàndules translúcides a les fulles i aquestes són arrodonides a la base. Font: herbarivirtual
2. PERICÓ m.
|| 1. Planta de diferents espècies del gènere Hypericum, especialment l' Hypericum perforatum (pericó groc), H. tomentosum (pericó vellutat) i H. tetrapterum; tenen les flors grogues de to més viu o més clar segons les espècies; cast. pericón.
Etimologia: deformació vulgar del llatí dels botànics Hypericum, mat. sign. || 1.
*BRUC m.
|| 1. Planta de la família de les ericàcies: Erica arborea L.; cast. brezo blanco, albarizo. Es un arbust que es fa de dos a tres metres d'altària, amb les branques tomentoses, fulles ternades o tomentades, molt petites, lluentes; les flors petites, blanques amb cert to rosenc, d'olor suau, disposades en panolla piramidal. La rel s'empra per fer pipes, el brancam per fer graneres, i tota la planta per combustible. També s'anomena bruc mascle, bruc de soques, bruc de bou i bruc de pipes Miler d'anaps de bruch, Leuda Coll. 1249. Ensès com bruch sech pres del foch, Lleonart de Sors (Cançon. Univ. 95).
|| 2. Bruc d'escombra, o bruc femella, o bruc xipell, o bruc bord: planta de la família de les ericàcies: Erica scoparia L.; cast. brezo de escobas. Se fa alta d'un metre o més; és molt ramosa; té les fulles molt semblants a les del bruc mascle, i les flors són molt petites, verdoses o groguenques, reunides en raïms paucíflors.
|| 3. Planta de la família de les ericàcies: Erica multiflora L. (Cat.); cast. bruguera. També es diu bruc d'hivern i bruc vermell. Es molt semblant a les espècies anteriors.
Loc.—a) Esser més sec que un bruc: esser excessivament sec (Men.).—b) No tenir suc ni bruc: no tenir substància, no esser atractiu (Empordà, Vallès, Barc.). Converses sense such ni bruch que solen tenir per passatemps, Vilanova Obres, ix, 33.—c) Poder-se embolicar amb una fulla de bruc: esser molt petita o insignificant una cosa, o considerar-se perduda (Empordà, Vallès, Barc.). «Tu et creus que ell m'ha explicat moltes coses, i a fe que tot lo que m'ha dit se pot embolicar amb una fulla de bruc» (Pineda). «Aquest deute no el cobraràs; ja el pots embolicar amb una fulla de bruc» (Empordà).
Refr.
—«Terra de bruc, terra de poc suc» (Ross.).
Etimologia: del gàl·l. *brūcu, mat. sign.
Font: dcvb
Rodalies d'Ulldecona
Fotos: macuser64

Arundo donax L.

Arundo donax L.
Etimologia: Arundo, del llatí arundo, 'canya'. Aquest nom el donaven els romans a la flauta de Pan, per estar construïda per tubs de canyes. I donax, del gr. dónax, 'canya', Plin. espècie de canya. Pròpiament, 'la canya comuna'. El gènere Donax de Beauv. és sinònim del Arundo de Linneu.
Canya de Sant Joan o Canya comuna. Les canyes són originàries d'Àsia però s'han incorporat a la nostra flora com una planta més; sol trobar-se a llocs humits més o menys humanitzats. És molt més gran que el canyet d'albufera (Phragmites australis) i floreix a la tardor enlloc de a l'estiu. Font: herbarivirtual
CANYA f.: cast. caña.
I. || 1. Planta de la família de les arundinàcies: Arundo donax L; cast. caña común. Una laguna circuida al entorn d'un gran nombre de salzes y de canyes, Alegre Transf. 68. Vora d'un torrent florit, ombretjat de polls i canyes, Colom Juven. 69.
Etimologia: del llatí canna, mat. sign. Font: dcvb
Fotos: macuser64