La flor dels déus: els clavellets, Dianthus broteri

          Els clavellets, Dianthus broteri, tenen una gran sinonímia i innumerables noms que corresponen a altres tantes varietats del clavell i la clavellina; en gallec per exemple se sol dir clavelinha, que com en castellà, s'acostuma a donar als clavells silvestres o bé als conreats que conserven la flor simple. En català també es diu clavell, claveller, clavellet, clavellina, clavellinera i clavell de bosc o clavell de pastor. 

          Però de l'humil clavellet silvestre, tal com el trobem al camp, fins al clavell ornamental o clavell reventó hi ha un abisme. Els clavellets silvestres, van ser transformats pels hortolans floristes que van treballar infinits mestissos, formes que van cebar fins rebentar, desbordants de matèria floral, com les trobem ara a les floristeries amb funció ornamental, normalment per portar als difunts, íntimament relacionat amb el seu nom Dianthus, que vol dir propiament, la flor dels déus. 

          Destil·lant les flors, surt un col·liri finíssim i d'aigua nítida, Moreira en el seu Folklore Tortosí dóna més detalls en relació a aquest punt: 'No s'ha de fer servir una clavellina qualsevol, a de ser una clavellina que es posa a terra perquè arreli, la nit de Sant Joan. Un altre petit detall ens alliçona de la manera d'operar; no cal destil·lar la planta, sinó preparar una tisana, o altrament dit te, amb les flors de la singular clavellina. I, per tant, tampoc és necessari rentar-se els ulls amb ella, sinó endolcir-la i beure-la (Moreira, 1934). Segons es pot entendre, la tisana no tenia gaire efecte aplicada als ulls directament. No hi ha cap referència de la planta al Dioscòrides ni posteriorment, fins fa poc, la qual cosa fa pensar que la planta no té massa principis actius.

          Etimologia: Dianthus, diántus m. síncopa lineana del grec diósanthos m. en Teofrast, un clavell conreat no olorós. Del grec Zeús, Diós, que és Déu i del grec ánthos n. flor, pròpiament la 'flor dels déus'.

          Etimologia Broteri, Brotérous, oi m. Félix da Silva d'Avellar (de sobrenom) Brotero (1744-1828), nascut en Santo Antāo do Tojal (Estremadura, Portugal), catedràtic i director del jardí botànic de la Universitat de Coimbra des de 1791 i dorector del Reial Jardí Botànic d'Ajuda (Lisboa) des de 1811.

Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Experiment: visió 3D

          Pensant l'altre dia en les antigues imatges en 3 dimensions generades per ordinador, se me va acudir fer el mateix efecte amb fotografies; es tracta de prendre dues imatges, lleugerament desplaçades una de l'altra, i ajuntar-les amb la mida adequada per a que, fent un petit esforç i creuant la vista fins que el dos arbres es solapen, aconseguir veure una imatge en 3 dimensions realment nítida.

         Si voleu podeu fer la prova a veure si aconseguiu veure-ho bé. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.
          Una altra imatge en 3D de paisatge de roques i vegetació:

Orquídies: Orquis gros

L'amic Manel fent fotos de l'orquis gros

L'Eugeni fent fotos a D. elata

           L'orquis gros, Dactylorhiza elata, altrament dita Orchis elata, és una de les orquídies  de més alçada dels ports. Li agrada molt l'aigua. així que si preteneu veure-la teniu que anar a llocs amb aigua corrent, pel general  en substrats calcaris amb alt grau d'humitat.
          Per alguns autors, espècies d'orquis s'hibriden allà on conviuen i els caràcters diagnòstics es superposen amplament, pel que consideren reunirles en una sola espècie, tanmateix admeten que D. elata és morfològicament diferent i està ben caracteritzada geogràficament. Encara que al territori el fenomen de la hibridació és especialment patent i de vegades és difícil de saber quina espècie tenim davant.
       

Dactylorhiza elata

D. elata, detall de la inflorescència

 Etimologia: Dactylorhiza, dactylorhiza, ae f. del grec dáctylos, ou m. Plini, dàtil, Plin., Cic., Col., dit i del grec rhíza, ēs f. arrel, tot plegat, pels tubercles més o menys palmatipartits.
Etimologia: elata, del llatí elátus, a, um, alt, elevat, etc. participi passiu de lat. effero, portar fora de, treure // aixecar, elevar, etc. i aquest verb del llatí e, ec, ex, preverbi que indica procedència, punt de partida, i lat. fero, portar produir. f. Vitr. Acció d'aixecar o elevar; elevació. Elatio atque altitudo orationis, Cic., elevació i sublimidat d'estil. // Elevació de l'ànima, grandesa, noblesa. Elatio et magnitudo animi, Cic., sentiments nobles i elevats. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Dactylorhiza elata, detall de la flor

Arquitectura rural: barraques o casetes de pedra en sec

Embocadura de barraca de llinda simple

          L'àrea geogràfica mediterrània, d'escassa pluviositat i localitzada normalment a la tardor i més abundant a la primavera, predomina el paisatge de secà, i la pedra és la protagonista a la muntanya amb grans extensions de bancals i bancals com a principal constituent geològic del terreny. 

          Per aprofitar les zones de conreu a la muntanya, de vegades els pagesos han de treure les clapes superficials de pedra, remoure i transportar-les fora del conreu, aprofitant-les per a fer marges, dipòsits d'aigua, barraques, bancals, refugis, tanques, comptadors d'animals i molts més enginys d'aprofitament dels recursos. D'aquesta manera el pagès esdevé un autèntic agricultor-constructor i el resultat és un paisatge antropitzat i dominat per l'home.

Vista de barraca de planta quadrada

Vista exterior del sostre acabat amb reble

Vista interior de la volta i la deformació dels anells circulars
que van adaptant-se a la planta quadrada

          Les barraques de pedra en sec són una senya d'identitat de la nostra terra, tanta pedra dóna com a resultat el seu aprofitament, els pagesos han desenvolupat un domini del treball de la pedra que es tradueix en construccions de barraques com les que veieu a les fotos, dos exemples d'arquitectura de pedra en sec. 

          Les barraques són construccions de pedra en sec sense cap tipus de tractament a la pedra, estan construïdes sobre una ampla paret circular, quadrada o rectangular, puja la paret una alçada d'un metre a dos, fins que comença a reduir-se en cúpula cònica o parabòlica per aproximació successiva de pedres planes molt ben encaixades i que fan filades de perímetre decreixent fins tancar la cúpula amb una pedra clau. Cada filada de pedres es sustenta per ella mateixa fent-se forta per compressió simple i no cal cap tipus de bastida per la seva construcció. El sistema de construcció és tant sòlid que hi ha molt poques barraques assolades o parcialment caigudes. 

Apunts i esquemes de les barraques exposades amb mides

Barraca de planta quadrada integrada al marge, utilitzant-lo com a paret

Embocadura de barraca de llindar simple curta

Vista interior de l'arrencada de la volta
des dels murs de planta

Cocó o escudeller de paret

Els dos exemples exposats, són de planta quadrada i és menys abundant que la rodona perquè la seva complexitat constructiva augmenta considerablement pel pas tècnic de la planta quadrada a la cúpula cònica, això es resolt mitjançant la intersecció geomètrica dels anells circulars de la volta i el murs de la planta adaptant-se progressivament.
          L'interior de la barraca es deixa tal qual s'ha construït, amb la pedra vista i sense cap obertura més que la d'entrada, de vegades un cocó o escudeller per tal de guardar coses una mica elevat del sòl i incrustat al mur, algun banc per seure i de vegades una menjadora, també algunes pedres poden fer de foguer.


          La gran dependència de les barraques i la seva adaptació al terreny, fa que adopten formes variadíssimes i també dimensions irregulars. Per construir la barraca fa falta gran quantitat de pedra de diverses mides i formes i estan relacionades directament amb el tipus de conreu existent i les dimensions de la finca.
          Encara es pot trobar, avui en dia, certa tradició de construcció de pedra en sec promoguda per alguns ajuntaments i entitats, darrers continuadors d'un tipus de construcció que es remunta al mateix neolític. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Orquídies: el barreret o flor caputxina

          Passejant pel camp ara, hi ha una orquídia que és fàcil de trobar, perquè és molt freqüent i visible per la seva espectacularitat quan està florida. El barreret o flor caputxina, Anacamptis pyramidalis desenvolupa a la part de dalt del peduncle, una inflorescència cònica amb quantitat de floretes de color roseta i que destaca molt als prats i les garrigues, és molt comuna al Montsià a les zones assolellades. Aquestes fotos son preses al Mas de Comú fa pocs dies i encara es pot trobar la flor a les zones una mica més altes que fa més fresqueta.

          La intensitat del color de les flors varia notablement, inclús en la mateixa població, anant del rosa claret al púrpura intens. Determinades plantes amb les tijes més curtetes i la flor quasi blanca, se la classifica com una subespècie dita Anacamptis pyramidalis var. brachystachys, però jo no la tinc vista per cap lloc de la nostra zona.

          Etimologia: Anacamptis, de anacamptis, idis. i aquests del llatí ănăcamptŏs, ōn. adj. Capel. tornat del revés, f. del grec anacámptō, format per ana, esquena, part de darrera i kamptein, que és doblegar, torçar; pròpiament, doblegar o torçar del revés; segons el més probable, és perquè el retinacle del polini en l'antera està lateralment corbat en forma subcilíndrica o una altra cosa que se m'escapa.

          Etimologia: pyramidalis, de pyramidalis, e. del llatí pyramis, adj. Boeth. és un neolatinisme que vol dir piramidal, de forma de piràmide, aquest del grec pyramís, ídos f. Cic., Plin., Mart.; en llatí pyramis, idis f.; amb el sufix alis, ale, que vol indicar relació, en l'Anacamptis pyramidalis, per la forma de la inflorescència, en forma piramidal. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.

Fòssils de la nostra zona: Homoeorhynchia meridionalis

          Aquest fòssil, trobat a les muntanyes d'Alfara de Carles, als Ports de Tortosa-Beseit, és un Braquiòpode de la família dels Rhynchonellidae. Els braquiòpodes, són animals marins que no formen colònies, viuen fixats al substrat i posseeixen una petxina formada per dos valves, una dorsal i l'altra ventral, que no són iguals; la ventral altrament dita major, sol ser més llarga i més voltada que la dorsal o menor, a cadascuna d'elles es distingeixen la vora anterior o frontal, les laterals i la posterior, a més de l'àpex constituït per la part més antiga de la valva i situat sempre més prop de la vora posterior que de l'anterior, té també dos braços tentaculars, situats a dreta i esquerra de la boca i generalment enrotllats en espiral.
          L'etimologia de braquiòpode ve del grec brachion, braç, y de pous, podós, peu, perquè es fixa al substrat amb un peu i te dos braços, que és tot el que s'aprecia de l'animalet.

          Els braquiòpodes van ser summament nombrosos en les eres antigues; apareixen ja en la formació cambriana, són abundantíssims en la silúrica i el la devónica, disminuint a la carbonífera i en el permià i augmenten de nou en la juràssica, per disminuir una altra vegada al final de la cretàcica i quedar reduïts a la terciària, si fa no fa, als avui vivents.
          Per a la seva classificació es té principalment en compte, l'absència o presència de xarnera, l'esquelet dels braços tentaculars i les impressions dels músculs a l'interior de la petxina.

          Antigament s'havien inclòs els braquiòpodes entre els mol.luscs, per tenir, com molts d'ells una petxina bivalva; la semblança entre les dues petxines, però, no és més que aparent, en els mol.luscs bivalves hi ha dos valves laterals i el dels braquiòpodes hi una dorsal i una altra ventral, a part de l'organització de l'animal que és, en un i altre grup, completament diferent.

          Cal destacar la gran quantitat que es poden trobar als Ports, normalment on es troba un hi ha molts més. L'espècie Homoeorhynchia meridionalis, té una gran dispersió i sol estar associada al Juràssic fa o no fa. Original publicat per Eugeni Guzman © 2011.